Els qui s’havien de llevar a una hora desacostumada, l’avisaven [el vigilant del barri] col·locant al pedrís de la porta un nombre de pedres iguals a l’hora a la qual volien que els desvetllés. Això originava enrabiades, perquè sovint els bromistes nocturns es divertien traient o afegint alguna pedra.

Ferran Canyameres, Quan els sentits s’afinen (1959), dins Obra completa I (Barcelona: Columna, 1992), pàg. 82

Sospito que si jo escric és perquè miro. Sempre he pensat que, com a fruit dels meus viatges a peu, més que llibres m’agradaria fer pel·lícules, que recollissin sobretot les cares de la gent, la dona que puja el carrer, els vells asseguts al pedrís, amb aquell lent moviment dels caps, les mans, i les tan expressives immobilitats generals i sobtades —una conversa tan cinematogràfica que el so no és necessari.

Josep M. Espinàs, «Amics», dins Inventari de jubilacions (Barcelona: La Campana, 1992), pàg. 154