T’has deshonrat, a tu i a la teva nissaga; però, tant se me’n dóna: m’estimo més morir que ser deshonrat per ser massa complaent. M’estimo més ser un gelós provat que no un cuguç cornut consentit.

Flamenca, novel·la anònima occitana del s. XIII, traducció, pròleg i notes a cura d’Anton M. Espadaler (Universitat de Barcelona, 2015), pàg. 55

La pràctica de la cugucia matrimonial, en èpoques reculades, era penada amb la pèrdua dels béns personals de la rea enxampada en flagrant infidelitat; béns que, si l’adulteri ho havia estat sense el consentiment del cuguç, venien a partir-se al cinquanta per cent entre el senyor i el mateix banyut, i, en el cas que el banyut fos consentit, anaven a parar al cent per cent a la bossa del senyor. I això segons una institució de dret públic tan antiga i de bona memòria com els Usatges de Barcelona, fets recopilar el 1173 per Alfons el Cast.

Bienve Moya, Criatures fantàstiques de l’imaginari col·lectiu (Valls: Cossetània, 2019)