L’expressió li canviava de pressa, com un llampec, com si tot d’una oblidés de controlar-se. El temps d’un sospir a l’Eulàlia li semblà que havia sorprès una mirada profunda, carregada de sentit, que la torbà. Pensà que primfilava molt i que tot plegat obeïa a la impossibilitat de comprendre l’extrema joventut…

Mirall trencat (Barcelona: Edicions 62, 1984 [1974]), pàg. 172