I tanco els ulls per reposar, però
llavors m’assalten els records i temo
que m’engoleixin els records i mori
dins un mar de records apegalosos.
I obro de nou els ulls, i altra vegada
em reconec i aleshores m’invento
un crit estrany que serveix per cridar-me,
un crit profund per cridar-me…

, «L’altre jo», dins La pell del violí (Barcelona: Empúries, 1987 [1974])

Aquesta por
de tu mateix és una estranya nosa,
apegalosa i trista, que no et deixa
completar els gestos amb convenciment.
Massa sotmès a la urgència, has perdut
tal vegada el compàs que mesurava
rítmicament sentiments i vivències.

Miquel Martí i Pol, «Aprenentatges III», dins Un hivern plàcid (Barcelona: Edicions 62, 1994)