Amb espernetegar i espeternegar passa aquest simpàtic fenomen fonètic anomenat amb un nom tan antipàtic com metàtesi, és a dir, alteració de la posició d’un o més sons a l’interior d’una mateixa paraula. En el cas que ens ocupa, la seqüència –rnet– ha esdevingut –tern-, i sabem que la primera és l’originària perquè conté l’arrel pern-, corresponent a la perna o cama que se sacseja (i d’on també prové, atenció, el nostre mai prou lloat pernil). En qualsevol cas, tots dos signifiquen la mateixa cosa, és a dir, ‘fer una sèrie de moviments violents amb les cames, agitar-les per defensar-se, alliberar-se o, especialment els infants, com a manifestació de ràbia o d’impotència’.

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 100

Ella allunya els ganivets amb el peu, agafa una cadira i s’asseu al costat del moribund. Et faré companyia, li diu, vetllaré el teu darrer son. I ell crida i renega i espeternega, sense poder-se incorporar. Aprofita aquest temps per posar la teva consciència en pau, per reconciliar-te amb el teu Déu, li diu ella dolçament. I ell la insulta, però de cada vegada amb més poca energia, fins que la vida se li escola del tot.

Margarida Aritzeta, El llegat dels filisteus (Valls: Cossetània, 2005), pàg. 450