bonifaci -àcia adj i m i f

Definició

Bonàs, bon jan, bo en excés.

No siguis tan bonifàcia, que encara t’enganyaran.

Etimologia

Del nom propi llatí Bonifatius, de bonum, ‘bo’, i fatum, ‘fat, destí’.

Usos

  • L’amo de la casa, que ens rellogava l’habitació, era un refugiat inculte i limitat, ex-xofer d’un organisme de la Generalitat, que tenia una nena poca-solta i una dona bonifàcia i ruca. No en recordo el nom, nosaltres li dèiem l’«És d’espant», pel seu hàbit d’emprar aquesta expressió a tort i a dret.

    , Crònica de la vida d’Agustí Bartra (Barcelona: Pòrtic, 1990 [1967]), pàg. 125
  • Després va trobar un llibre, relligat amb pell marró tota treballada. Era un manuscrit. Una mena de diari de Josep. El llegí, morta d’avorriment. Hi eixien molt els oncles d’Atzeneta, i un estiu que es veu que hi havia passat. Quan el va acabar de llegir va pensar que Josep era encara més bonifaci del que ella creia. I que, si no arriba a morir, ara, ja gran, el tindria tan ajupit com els seus fills.

    Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983])

Tema de la setmana

Epònims

Enllaços

Temes i etiquetes