Definició
Llibre format per textos breus que s’usava per a iniciar-se en la lectura.
Etimologia
Del nom Cató, a l’antiga Roma, pel llibre Dístics de Cató, recull de màximes morals atribuït a Dionisi Cató (s. III) però d’autoria incerta. El 1513 Erasme de Rotterdam va recollir, comentar i potser ampliar el text. Va ser un dels llibres més populars durant l’edat mitjana per a aprendre llatí i proverbis morals.
Usos
De fet, ens trobem davant un moralista [Joan Fuster] que posa en qüestió totes les ètiques; un polemista que es pregunta què és la veritat; un predicador sense doctrina i un pedagog sense cató. La seua literatura pretén una eloqüència antiretòrica, un pensament antiideològic, una verificació de la incertesa, un racionalisme i un humanisme recelosos (la raó és una llum tènue i els humans uns individus massa propensos a l’encaterinament i l’exorbitació).
Enric Sòria, L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 187L’inventor d’Unió Valenciana suava, tenia palpitacions i se li inflaven les venes del coll cada vegada que arengava les masses afirmant que valencià i català eren coses diferents. Però després, quan havia de vendre els productes de la seua empresa a Valls o a Reus, bé parlava amb els compradors i s’hi entenia, sense diccionaris ni traductors de cap classe. No hi ha secessionistes locals que no ho siguen per raons polítiques o, directament, d’ignorància total, de no saber llegir ni el cató. I aquesta és la noció imprescindible que hauríem de tenir sempre al cap per a entendre la realitat: en el cas del català, el secessionisme lingüístic és una maniobra espanyola, una més. I si s’hi vol respondre, i reeixir, ha de ser partint d’ací i essent-ne conscients.
Vicent Partal, «El perquè de l’obsessió espanyola a fabricar diverses llengües catalanes» (VilaWeb, 26 de juliol del 2021)