llorigó m

Definició

Cria del conill.

En sentir les veus dels nens, els llorigons es van amagar al cau.

També: llodrigó, catxapó, catxap

Etimologia

Del llatí hispànic laurices, ‘conillets’, únic testimoniatge conegut en plural, que suposaria un singular laurix, -icis, amb sufix diminutiu -o, -onis. La variant llodrigó, per influx de llúdria i de la forma antiga madriguera, sinònim de lloriguera o llodriguera (‘cau de conills i altres animals’).

Usos

  • Amb un dit davant de la boca caminava a poc a poc i sense girar-se deia:
       —Vine!… No facis soroll…
       S’endinsaren pel camp. En ser a prop de les espigues que es movien es va ajocar. I llucant entre les tiges, van veure dos conillets, dos llodrigons. L’un feia ajeure una espiga. L’altre l’agafava i en xuclava els granets que, de tan tendres, semblava que no n’hi hagués. El que menjava es parà, com si maliciés que hi havia algú. Però com que l’altre s’impacientava, tornà a xuclar. Després, va ser ell que va fer ajeure una tija, i el seu amic es cruspia els granets.

    Carme Suqué i d’Espona, De la mar i del bosc (Barcelona: La Galera, 1980), pàg. 136
  • En Pole tenia sis conilles que no paraven de criar, a la cort. Li agradava treure els llorigons de la gàbia i jugar una estona amb ells, fer-los saltar amb posats de cangur.

    Xavier Bertran, El soldat que parlava amb els cruecs (Barcelona: Barcanova, 2002), pàg. 135

Tema de la setmana

Animals petits? No, petits d’animals

Enllaços

Temes i etiquetes