He titulat «viure i veure» l’arreplec de remembrances perquè crec que ambdós verbs no solament han presidit i guiat la meva vida, sinó que li han fet de motor. Alguna vegada, temps ha, havia pensat que si mai arribava a escriure aquestes pàgines les titularia «Tanmateix he viscut», però Pablo Neruda em va passar al davant amb un encapçalament no literal en la redacció però gairebé idèntic en l’essència. Rancuniós com sóc, mai no li ho he perdonat!

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1990)

Tot el que vam saber veure fou el rellotge d’algun amic venut a contracor en alguna casa d’empenyorament de Perpinyà, que aquells dies treien el ventre de pena comprant, a preus irrisoris, joies i records familiars. O duros escadussers, sobretot si eren de quan manava el rei Amadeu. Nosaltres no en portàvem cap, perquè si al Palau de Justícia condemnaven qui en feia arreplec, calia predicar amb l’exemple. Sortosament, al Casal Català donaven petits subsidis als funcionaris per tal que poguessin lliurar-se d’entrar en un camp de concentració, unsdiners, pocs, però que et permetien d’atendre les necessitats més peremptòries. Així i tot, més d’un va anar a parar a les filferrades.

Josep M. Poblet, Memòries d’un rodamón (Barcelona: Pòrtic, 1976)