Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.

Joan F. Mira, Una biblioteca en el desert (Alzira: Bromera, 2009)

Tenia el llibret ratllat, pàgines assenyalades amb bocins de paper, punts d’interrogació, d’admiració… «Els llibres no es tracten així», li havien retret més d’una vegada. I ella opinava altrament: els llibres s’han de tractar així. L’única cosa que no vol un llibre, és morir-se de fàstic als prestatges o als calaixos…

Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia (1974)