Santa Maria del Mar sempre em produeix una nostàlgia inexplicable. Sóc filla de les restes de molts somnis i qui sap si no m’ha arribat algun somni mariner d’aquesta ciutat, molt abans que Barcelona no es tornés capriciosa i comencés a fer la viu-viu i a viure de renda en temps de l’anomenada decadència…

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991)

Després se’n va anar a França. A Catalunya hi havia feina, però s’havia entestat a provar França. No li va anar bé, i tornà al seu poble. D’allà, altre cop a Barcelona. Hi va haver vagues i parades forçoses. Altra vegada al poble, perquè era l’època d’anar a la fusta. Després se’n va anar al port de Sagunt. Quina manera d’anar d’Herodes a Pilat buscant acomodament estable! Quines males estones, i quants disgustos! No sap pas el que té qui neix en un lloc on, bé o malament —sempre millor que pitjor— pot anar fent la viu-viu.

Francesc Candel, Els altres catalans (Barcelona: Labutxaca, 2013 [1964])