Francès, mallorquí, alacantí, basc, amic del Magrib i personatge de la Mediterrània: aquest era Mikel de Epalza, el traductor –amb Josep Forcadell i Joan Perujo– de l’Alcorà al català. Arabista, que vivia, sempre jove, en el sentit que sempre tenia raons i estímuls per investigar, per rellegir, per gratar, per aprendre, per intervenir en polèmiques que semblaven definitivament tancades i que Epalza, amb posat de bon jan però amb la contundència i el posat d’un savi del Renaixement, tornava a obrir. I ho feia amb l’aire i el tarannà del mestre antic, de poble, planer i sense fums, sí, però alhora contundent, amb l’estil dels vells polemistes que no han d’ofendre l’adversari i que són capaços de brindar amb ell, quan el debat ha fet el cim.

Ignasi Riera, «Mikel de Epalza» (Avui, 10 de desembre del 2008)

Sant Pau feia sovint cara de mala lluna, d’haver-se llevat amb el peu esquerre. Era un home apassionat i vehement i, alhora, lúcid i intel·ligent, i sempre li semblava que hi havia coses que no acaben de rutllar. Sant Pere tenia un tarannà molt diferent: era un home senzill, bon jan, més aviat elemental, segons com una mica taujà i tot, amb alguns cops de geni violents, tal com és propi de la gent de mena reposada, que duraven, però molt poc i no deixaven cap rastre.

Albert Jané, «Sant Pere i Sant Pau», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 38