Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot. […] Cremar ninots és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit inquisitorial —incruentament inquisitorial— de la falla.

Joan Fuster, «Reflexions d’un ninot de falla», dins Combustible per a falles (València: Lavínia, 1967)

La crema de fustes velles o trastos a què tan acostumats estem a les nostres terres i que sembla l’origen de la celebració va anar compartint espai amb els ninots satírics que, a tall de Carnestoltes, també acabaven inflamats. De mica en mica, aquests ninots es van fer monuments i a final del segle XIX ja havien acaparat del tot la crema: dalt d’un cadafal es representava, mitjançant un parell o tres de figures, una escena quotidiana i fàcilment entenedora per als badocs, que s’acabava d’explicar mitjançant versets i rodolins més o menys enginyosos situats de manera estratègica al monument.

Núria Cadenes, Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Barcelona: Columna, 2008)