Què sé jo, una aranya. O un escarabat. O un mosquit. O, déu ens en guard, una serp escanyolida (a mi també em fan por les serps). Primer hi ha un crit, i després un Pau, Pau, corre, vine que hi ha un animalot a la cuina, o al menjador i a la vànova del llit. I tu, que tens nul·la experiència en animalons, has de treure pit i anar a exterminar, com si fossis Terminator, amb la sabata o amb paper de vàter, o, si escau, amb les mans, aquella bestiola fastigosa.

Isabel-Clara Simó, Homes (Alzira: Bromera, 2010)

L’Empordà, a l’època prehistòrica, degué ser un pur i simple paradís. Hi degueren viure amb poc esforç, tips, libidinosos i contents. I probablement lliures. Encara que sigui estalonar el gran llibre sobre la prehistòria de l’Empordà, és perfectament versemblant de suposar que el fet de l’alimentació que aquest país els oferí —peixos d’aigua dolça i d’aigua salada, ocells comestibles i bestioles mengívoles— els degué donar una sensació de seguretat molt agradable —sempre i tant que ells amb ells no es barallessin massa.

Josep Pla, «Reflexions sobre l’Empordà» (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), pàg. 43-44