Ja no sóc la mare ni la dona. Ja no sóc la mare bona que tot ho escolta i tot ho comprén; la mare bona que s’estima més no saber certes coses —perquè del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol—; la mare bona que va amb els cinc sentits, perquè ningú puga malparlar dels seus…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), pàg. 49

   —Noi, cada dia estàs més demacrat —observà un dia el rei—, que et passa alguna cosa?
   —Pare, us seré sincer, cada vegada que veig que us acosteu als meus germans se’m fa un nus a la gola i, tal com els tracteu, em sento menyspreat i em moro d’enveja. La veritat és que ja no ho puc aguantar més i, per evitar una tragèdia, us demano que m’envieu lluny d’aquí, a governar alguna de les vostres places. Com vos sabeu, del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.
   —Si això és el que vols, ho tindràs, fill meu; no oblidis, però, que jo t’estimo molt. La ciutat més gran, pròspera i florent del regne és Damasc i ara mateix te’n concedeixo el govern.

Les mil i una nits, traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells (Barcelona: Proa, 1995)