Em diuen que quan era petita i anava a veure els gegants (els de Barcelona no, els de Montblanc) al principi no els feia gaire cas, ja que la meva única preocupació era que el pare o la mare em tinguessin ben agafada a coll, perquè si em deixaven anar enmig d’aquella gentada era gairebé segur que no els tornaria a veure mai més de la vida.
   Després, un cop ja caminava amb una seguretat incerta, em vaig adonar de l’existència d’aquells senyors immensos que ballaven d’aquella manera tan terrorífica, sense canviar ni una expressió de la cara, amb el cos hieràtic. Es veu que mentre els grans aplaudien les voltes dels gegants, els de la meva generació, a coll dels pares, ens fèiem uns farts de bramar que gairebé apagaven la música dels grallers de torn.

Tina Vallès, L’aeroplà del Raval (Barcelona: Labreu, 2006), pàg. 56

Ens va ser ben difícil de treure’n l’entrellat; per fi vam poder endevinar que al Villar acabaven de saber, pel fil telefònic que els relligava a la comandància de la brigada, la presa de Terol pels republicans. Sabuda per fi la gran notícia, ens vam afegir a la gresca; i cantant i bramant i bevent vam estar-nos fins a les primeres clarors del dia, que ells se’n van tornar cap al Villar entre els alarits de les cornetes i el retrunyir dels trombons.

Joan Sales, Incerta glòria (1956-1971)