Quan el meu marit va arribar, tenia tots els llums de la casa encesos i estava cansada i així que el vaig veure ja em va caure l’ànima als peus. Va entrar i va tancar la porta amb una desesma tan grossa que, de moment, em vaig pensar que estava malalt. Va anar cap a la cambra i el vaig seguir, sense badar boca, com si fos la seva ombra.

Mercè Rodoreda, «La sang», dins Vint-i-dos contes (1958)

Aquest és el meu Valerià, m’he dit, i, si més no per uns moments, he sentit renàixer al meu interior la joveneta d’aquells primerencs anys cinquanta que ell menava a descobrir un món d’utopies, aquella xicota ingènua que recorria els nous camins de la seua mà i mirava pels seus ulls i que es bevia a grans glops les paraules que componien els seus discursos encisadors. I m’he sentit a gust en la seua companyia, i també en la d’aquests amics nostres malgrat no poder evitar que, de tant en tant, el record de les escenes de la nit anterior em retornaren el desesme.

Àngels Moreno, Malson (Alzira: Bromera, 2000), pàg. 36