—No et facis el graciós. Necessita algú que li signi el certificat de defunció —va replicar l’infermer.
   Hi havia un metge a la casa i el van anar a buscar. Havia passat visita al pare feia una estona i en aquells moments es deixava obsequiar a la cuina per la Matilde amb un parell d’ous ferrats i un tall generós de llonganissa seca amanida amb força pebre, més del que ell recomanava de prendre als pacients de la seva edat. La vida s’acabava per als uns i continuava per als altres: lleis de la biologia.

Margarida Aritzeta, El verí (Valls: Cossetània, 2002)

   —Ha començat de bon matí —vaig dir—. Estava esmorzant ous ferrats quan he vist que la pell, començant pels dits, em canviava de textura i de color. M’he oblidat dels ous ferrats, és clar. Ha estat un procés molt lent, amb prou feines es notava si avançava o no. Era com intentar veure si una persona s’engreixa mentre menja. Però si agafava un regle i ho mesurava cada quart d’hora, llavors sí, podia veure que la conversió havia avançat uns quants mil·límetres.

Albert Sánchez Piñol, «De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant», dins Tretze tristos tràngols (Barcelona: La Campana, 2008)