A l’esquerra hi havia la sortida a un pati interior a dos nivells. A la part baixa era pati pròpiament, a cel obert. La tia hi tenia testos amb flors i, tot i que era una mica ombradís, hi penjava la roba que havia rentat perquè s’eixugués.

Miquel Pairolí, Octubre (Barcelona: A Contravent, 2010), pàg. 117

Si prenc amb mi
l’aire de dir
follies,
¿què no diré
—que poc en sé,
i em pesa—
d’aquest país
dolç i ombradís
de l’ànima,
i de l’enyor
d’aquesta Amor
primera?

Clementina Arderiu, L’esperança, encara (1969)