Si Kafka escrivís ara La metamorfosi, segur que el seu Gregori Samsa no es llevaria un dia convertit en escarabat, sinó en Mariano Rajoy. Déu nos en guard de pretendre, amb això, atribuir al president del PP un temperament llefiscós o cap ànim d’anar pel món arrossegant-se per terra; només intentàvem imaginar-nos què se sent quan es passa de ser el futur president del govern a ser el líder d’una ONG com és ara mateix el PP, que, quan no toca govern, sembla que no pugui tocar tampoc ni quarts, ni hores. Sense anar més lluny, aquest avançament de les eleccions gallegues; amb amics com Manuel Fraga, Rajoy no necessita pas Rubalcabas.

Anna Grau, «Rajoy se sent escarabat» (Avui, 25 d’abril del 2005)

Ara bé, el que ensenya el xou no és sinó el desgavell de les famílies de portes endins, ja que, si bé en públic tots aparentem unes formes racionals, un cop tancats a casa cada família ens tornem del tot estrambòtics i forassenyats. I encara que en la majoria de famílies no hi hagi, com en els Osbourne, un pare que no toca ni quarts ni hores per culpa de les drogues, una mare que renega i diu obscenitats o dos nens rebels en la mesura que són uns malcriats, en realitat tots dins de casa despleguem o, més ben dit, som incapaços d’amagar les nostres baixeses, addiccions, manies i irracionalitats. Les famílies són sempre una bogeria, un campi qui pugui on tothom està, com diu Ozzy de la seva filla, fucking nuts (rematadament sonat).

Edgar Illas, «Els Osbourne» (El Punt, 16 d’abril del 2004)