—Saps, avi Cinto? A mi m’agradaria arribar als cent també. I arribar-hi com tu. Com t’ho has fet?
   Ell riu una mica:
   —No ho sé, no ho sé…
   —Portant-te bé?
   Ara riu una mica més:
   —Au va, avi Cinto, si tu no has trencat mai cap plat! Ho sap tothom, això!
   L’avi Cinto deixa de riure i em mira:
   —No ho saps pas, això, tu. Ai, senyor, si encara no has sortit de l’ou.
   Ara sí que m’ha deixat parat. És la primera vegada que em diuen que a cinquanta-un anys encara no he sortit de l’ou. Tot d’una em sento jove, més jove que mai.
   —Gràcies, avi Cinto! —li dic abans de tornar cap a casa i tot fent-li un petó.

Blanca Busquets, Constel·lacions (Barcelona: Proa, 2022)

I algun dia tu i jo serem cunyats, ja ho veuràs, i encara ens vagarà de veure-ho perquè ha de ploure molt. I un Jep gelós li deia què dius, animal, si tu ets un ganàpia i la Montserrat encara no ha sortit de l’ou, sort en tens que tu no ets com la majoria, que sembla que la dallonsis els pengi directament del front, que no tenen re més al cap i els caurà a trossos, que si no et feia una cara nova… Certament, en Jep venerava la seva germana petita.

Joan Comasòlivas i Font, Conill amb sajolida (Palma: Moll, 2010), pàg. 100