«Un cop a la setmana ens toca fer l’escala». «Quina escala?», preguntà la dona de cabell escalat que, al seu piano, havia fet milers de combinacions d’escales. «Doncs, l’escala. Fregar-la. Els veïns em pagaven a mi perquè els ho fes. A mi no em queien els anells. Espero que ara que en duc dos al mateix dit, tampoc no em caiguin; miri: el del meu marit i el meu. Són les nostres aliances».

Núria Perpinyà, Una casa per compondre (Barcelona: Empúries, 2001), pàg. 176

Confesso d’haver tingut la ingenuïtat i la gosadia de recordar que al gran Johann Sebastian Bach no li queien els anells per engiponar certes composicions (tècnicament molt senzilles), amb el fi d’ajudar la seva muller Anna Magdalena a introduir-se en la cultura musical, quan ell podia aspirar a crear altres menes de música que li refermarien la fama…

Antoni M. Badia i Margarit, «Discurs de gràcies» en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 28 de maig del 2003