Vaig presentar-me a la comissaria que m’havien assenyalat, vestit amb un vestit gris i sense barret. A l’interior d’una maleta de grans dimensions, vaig posar-n’hi una de molt petita, anomenada necesser; és a dir, un nom afrancesat que designava una petita maleta de mà on es posaven les coses més «necessàries»: els estris d’afaitar, la pinta, el raspall de les dents, sabó, dentifrici i d’altres atuells personals.

Jaume Miravitlles, Gent que he conegut (Barcelona: Destino, 1980), pàg. 46

La dona li explica que ha hagut d’anar urgentment a l’hospital perquè han ingressat el seu pare. L’home pensa en el sogre i se l’imagina entubat, pàl·lid, envoltat d’infermeres. La dona el tranquil·litza: no és greu, tot i que, per si de cas, s’estima més quedar-s’hi a dormir. «Vull ser al seu costat quan es desperti», diu. També li pregunta si podria dur-li el necesser amb el líquid per rentar les lents de contacte i el raspall de dents. L’home s’ofereix a portar-li alguna cosa més: un entrepà, el pijama, la ràdio, el Lecturas. La dona insisteix: «Només el que t’he demanat.»

Sergi Pàmies, «Convalescència», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 61