Du un abric nou, com el que seu avi sempre deia que es volia comprar, i unes botes una mica grans, enfangades fins al turmell. El fusell, el porta penjat a l’esquena, la corretja li creua el pit. Va a poc a poc perquè està afeblit, fa dos dies que camina i no ha menjat res de res des d’ahir al matí, aquests maleïts mugics no li han volgut donar res més que un bocí de pa sec, i això que els ha dit que ha triomfat la revolució:
   —Que ha triomfat la revolució…! Doncs apa, on teniu els carros plens de menjar i de roba? I l’electricitat? On és l’electricitat? —li han dit les dones del poble que acaba de travessar mentre li tiraven grapats de fang per fer-lo fugir.

Francesc Serés, «El camí rus», dins Contes russos (Barcelona: Quaderns Crema, 2009), pàg. 156

El que no es diu és com si no existira. En constituir-se en tema del gran art, la misèria va començar a existir; es va fer més visible i començà a ocupar un lloc rellevant en l’experiència cultural dels qui no la patien, per a vergonya dels qui la provocaven i que, fins aleshores, havien trobat molt fàcil desviar-ne la vista.
   Al costat dels bonhomiosos mugics tolstoians, la imatge conscienciosament repulsiva de les masses obreres que pinta Zola sembla forçada i inhumana. Però és Zola, i els escriptors com ell, qui resulta de veres revulsiu. La protesta contra la iniquitat social utilitzarà les seues visions, no les de Tolstoi.

Enric Sòria, «Vicissituds del ‘realisme’», dins L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 37