Una vegada al Liceu representàvem el «Dibuk». No recordo l’argument de l’obra ni el nom de l’autor. Només una desfilada de tot el cor arran dels murs d’un castell feudal. Érem la població sofrent, misèrrima, i el qui no hi veia coixejava, o l’ajudaven a caminar, etc. Ell, en Torroella, va esperar que tota la comitiva hagués passat i es va quedar sol al mig de l’escenari. I també va fer mutis com els altres, però amb una coixesa d’una comicitat irresistible, llançant la cama de tal manera que el públic se’n va adonar i molts hi van riure a cor què vols.

Bartomeu Bardagí, Humor amb lletra i música (Barcelona: La Campana, 1991), pàg. 39

Però en aquells dos safaretjos, el qui protagonitzava les representacions més excepcionals era el meu pare. Quan la mare va emmalaltir de tuberculosi, ell es va ocupar per sempre més de rentar la roba, i ho feia copejant-la amb la pala de fusta mentre seguia el ritme dels seus cants. D’aquesta manera, en aquell pati misèrrim sonaven les millors àries d’òpera i sarsuela, així com diversos lieder clàssics.
   La seva potent i magnífica veu convertia la vulgaritat d’aquella feina en una escena musical que mai no he vist superada en els ridículs i luxosos parcs temàtics de l’òpera. Al mateix temps, els veïns de casa podien sentir Verdi, Puccini, Chapí, Mozart, Schubert, etc., i tot plegat acompanyat per un sol instrument de percussió: la pala del safareig.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa, 2001), pàg. 27