Al cap i a la fi, era l’únic home que li havia fet una proposta honesta, la promesa d’estimar-la per sempre, de compartir una llar. Als seus ulls va poder llegir que les paraules que oïa eren sinceres, els projectes ferms i la proclamació d’amor inabastable. No li va dir res sobre el seu passat, ni tan sols una mínima al·lusió al passeig diari per aquell barri que contemplava el seu contorneig inequívoc de meuca a la recerca de clientela.

, «La soledat d’Ada Liz» (Presència, núm. 1.886, 18 d’abril del 2008, homenatge a Mercè Rodoreda)

Li he enviat un missatge al nen. Trucar-li hagués estat una autèntica pèrdua de temps ja que no sol estar mai disponible per a ningú que no sigui ell mateix, els seus col·legues i la meuca de torn que fa les delícies de la seva bragueta. Bragueta, per cert, que acostuma a portar a l’alçada dels genolls. És la moda. La nostra relació de pare a fill ja fa temps que passa pel filtre mediador de la bústia de veu del seu iPhone amb el resultat que ja coneixen: mai disponible.

Lourdes Garcia, «In extremis» (Paper de vidre, núm. 54, gener 2010)