Definició
En valencià tenim la locució conjuntiva adversativa més aïna i també les locucions equivalents més aïnes, més aviat, més prompte i més tost (en la llengua clàssica pus tost). Les usem per a expressar les idees següents:
1) Idea de ‘amb tendència a’.
La paret és més aïna groga: tira a groc, però no és groc exactament.
2) Idea de ‘amb preferència a’.
Més aïna em menjaria un bon plat d’arròs eixut que un bocí de carn: m’estimaria més menjar-me l’arròs eixut que no la carn.
Ús
Les locucions més aïna i més aïnes són àmpliament usades en el valencià meridional i les trobem en l’obra literària de molts bons escriptors valencians. Molt probablement, aquestes locucions conjuntives han sigut d’ús general en tots els parlars valencians, però actualment només sobreviuen en les comarques meridionals i a més —i per desgràcia— van perdent força. —Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015)
Passatges
En el segle XIX, a València, les falles no eren els monuments que són ara, eren muntons de coses inservibles que no aprofitaven per a res i que més aïna feien nosa en les cases, en els comerços, en els tallers, en els obradors. Els xiquets anaven pels carrers demanant trastos vells per a cremar-los en la falla mentres pregonaven: «¿Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep?…»
Eugeni S. Reig, «La locució conjuntiva concessiva mas que» (InfoMigjorn, 8 de març del 2014)Per a denominar l’establiment més o menys provisional i més aïna xicotet, situat en una platja i fet amb fusta i altres materials efímers, a on es venen cerveses, refrescs, entrepans, llaminadures, etc., els valencians sempre hem usat la paraula barracó, que és un diminutiu de barraca com guitarró ho és de guitarra, barró de barra o botifarró de botifarra.
Eugeni S. Reig, «Seguim amb el ‘chiringuito’», El Punt (edició País Valencià), núm. 505, 5 d’octubre del 2008
Tema de la setmana
Paraules i expressions tretes del diccionari El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Alzira: Bromera, 2015):
«Un monument a la catalanitat lingüística del valencià amb les seues especificitats. La llengua és de tots els territoris que la compartim. Tenim dret a compartir el que és de tots però el deure de servar la bellesa de la llengua heretada per cadascú.» —Joan-Carles Martí i Casanova