Definició
En valencià tenim la locució conjuntiva adversativa més aïna i també les locucions equivalents més aïnes, més aviat, més prompte i més tost (en la llengua clàssica pus tost). Les usem per a expressar les idees següents:
1) Idea de ‘amb tendència a’.
La paret és més aïna groga: tira a groc, però no és groc exactament.
2) Idea de ‘amb preferència a’.
Més aïna em menjaria un bon plat d’arròs eixut que un bocí de carn: m’estimaria més menjar-me l’arròs eixut que no la carn.
Ús
Les locucions més aïna i més aïnes són àmpliament usades en el valencià meridional i les trobem en l’obra literària de molts bons escriptors valencians. Molt probablement, aquestes locucions conjuntives han sigut d’ús general en tots els parlars valencians, però actualment només sobreviuen en les comarques meridionals i a més —i per desgràcia— van perdent força. —Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015)
Passatges
En el segle XIX, a València, les falles no eren els monuments que són ara, eren muntons de coses inservibles que no aprofitaven per a res i que més aïna feien nosa en les cases, en els comerços, en els tallers, en els obradors. Els xiquets anaven pels carrers demanant trastos vells per a cremar-los en la falla mentres pregonaven: «¿Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep?…»
Eugeni S. Reig, «La locució conjuntiva concessiva mas que» (InfoMigjorn, 8 de març del 2014)Que fins en aquell moment Tomàs havia viscut en la millor prosperitat, això és un fet que no es pot discutir. Diversos testimonis coincideixen que, amb el producte dels seus negocis, «tots els anys es comprava un camp». També es diu d’ell que era un home que anava molt directe a la faena i que mai no va voler saber res de política. És difícil saber-ne res més, perquè la memòria col·lectiva, en qüestions de subtileses psicològiques, és més aïnes discreta.
Víctor Labrado, La guerra de quatre (Alzira: Bromera, 2002), pàg. 34
Tema de la setmana
Paraules i expressions tretes del diccionari El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Alzira: Bromera, 2015):
«Un monument a la catalanitat lingüística del valencià amb les seues especificitats. La llengua és de tots els territoris que la compartim. Tenim dret a compartir el que és de tots però el deure de servar la bellesa de la llengua heretada per cadascú.» —Joan-Carles Martí i Casanova