Els teuladins no tenen pàtria, ni origen conegut, són ocells del món sencer. Igual els trobarem pel mig del camp que als campanars de les esglésies pobletanes, a les grans ciutats i als llogarets, en terres fredes i per indrets càlids, sempre per damunt les teulades de tota mena de cases, fins i tot d’eixos edificis tan alts, tant que, mirats des de baix, semblen ficats dintre del cel, i si pugem a dalt i mirem cap avall, veurem que les persones semblen formigues, i els cotxes, escarabats.

Bernat Capó, «El teuladí utòpic», dins Ocells (Barcelona: Riurau, 2015), pàg. 24

Els ocells tornen a rodar pels camps de tarongers, per les bardisses i les cases. Ocells amics, diria Josep Maria de Sagarra. Jo no ho tinc tan clar que siguen tots amics, perquè hi ha un teuladí al qual li la tinc jurada. L’animalet, extremament inhumà, sembla que ha rebut, evidentment de la Natura, o d’alguna altra autoritat amb molta força, una única missió: despertar-me, cada dia, de bon matí, exactament a les 6:30, amb la seua piuladissa, amb la cridadissa que tant enyorava el graciós de Teodor Llorente. Instal·lat en un arbre del meu jardí i, exactament a la mateixa hora, comença el seu concert cada dia: xareu, xeu! Un encant, vaja! I m’obliga a llegir o a alçar-me i comprar el pa i els diaris i a fer-me preguntes difícils a unes hores en què hauria d’estar dormint.

Salvador Vendrell, «Piu-piu» (Levante, 21 de març del 2005)