La marjal era una plana negra d’aigues parcel·lades, amb moltes séquies, plena d’ullals d’aigua, i es perdia escampant-se cap als marenys i l’arena, que separaven la terra conreable de la mar. De l’hort que envoltava la caseta de la iaia, en recorde la figuera i les oliveres, la sénia d’on brollava l’aigua, les séquies amb lliris, granotes, anguiles, peixos —tenques, llises…—, i no lluny, els ullals, uns naixements d’aigua, com basses o brolladors naturals, on tots els xiquets tenien prohibit nadar.

Josep Piera, Puta postguerra (Barcelona: Edicions 62, 2007)

En el curs de mig segle he vist amb els meus ulls com Roma creixia, es refeia i es transformava de mareny d’aigües mortes en riu de corrent clar i abundós, l’he vista convertir-se de ciutat fosca i provinciana en mare i centre de les arts i les lletres, ningú no diu, però, que el secret d’aquest canvi rau en la bona i ordenada administració dels afers de l’església, per alguna raó deu ser que entre tanta intriga i turbulència quatre papes em van confirmar sense interrupció com a cap de la cancelleria apostòlica, no per algun amor particular que em tingueren sinó perquè a tots els vaig assegurar l’eficàcia d’una maquinària tan complexa i pesada que tendeix de natural a la immobilitat…

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996)