¿La platja? La platja, aleshores, era l’erm que separava els marenys de la mar, o el lloc d’estiueig d’alguns alcoians i d’uns quants gandians, pocs. A penes hi havia una tirera de xalets, o torres d’estiueig, en primera línia, és a dir, amb la mar davant i l’arena a tocar; algunes d’aquestes vivendes unifamiliars eren de fusta, d’un aire colonial, o simplement modernes, quan no modernistes, o d’estil decó, i havien segut construïdes pels anys vint i trenta, quan la mar i els banys de mar es van posar de moda entre la classe mitjana arreu d’Europa.

Josep Piera, Puta postguerra (Barcelona: Edicions 62, 2007)

En el curs de mig segle he vist amb els meus ulls com Roma creixia, es refeia i es transformava de mareny d’aigües mortes en riu de corrent clar i abundós, l’he vista convertir-se de ciutat fosca i provinciana en mare i centre de les arts i les lletres, ningú no diu, però, que el secret d’aquest canvi rau en la bona i ordenada administració dels afers de l’església, per alguna raó deu ser que entre tanta intriga i turbulència quatre papes em van confirmar sense interrupció com a cap de la cancelleria apostòlica, no per algun amor particular que em tingueren sinó perquè a tots els vaig assegurar l’eficàcia d’una maquinària tan complexa i pesada que tendeix de natural a la immobilitat…

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996)