Definició
Es diu d’una persona que té tendència a ficar-se en els afers dels altres per curiositat, pel plaer de saber i de transmetre noves, per figurar, etc.
Etimologia
Probablement de la mateixa arrel de manifasser, amb un sufix despectiu manefàs (com homenàs, capatàs), d’on s’hauria extret un primitiu manefa, influït després per manuclar.
Usos
Casaldàliga va néixer a Balsareny el 16 de febrer de l’any 1928. Era el fill de cal lleter. Del seu pare, en conserva una imatge nítida: «Era un home sobri, silenciós, meditatiu i molt sensible. Li agradava molt el cinema, munyia les vaques al matí i a la tarda i de vegades s’escapava per poder anar a veure alguna pel·lícula». La seva mare era l’altra cara de la moneda: xerraire, manefla, tensa i molt influïda per la tradició d’una família de tractants de bestiar.
Francesc Escribano, Descalç sobre la terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 1999), pàg. 76Va picar amb el bastó a terra. Molt teatral, el marquès: però és que cadascú es desfoga com pot i el marquès s’esbravava fent discursos als imprudents que li queien a l’abast mentre no fossin gent de l’alta societat, amb els quals el marquès se servia d’un tracte distant i irònic perquè mai no hauria sofert de viure la humiliació que el baró de Xerta o la comtessa de l’Asalto o el de Perelada o qualsevol d’aquells manefles sabessin que ell, que havia estat el més poderós dels nobles barcelonins en l’època de l’insigne Carles Tercer, patia.
Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 2004 [1991]), pàg. 176
Tema de la setmana
Suggeriments dels subscriptors. El d’avui és de Montserrat Bernad, de Barcelona.