Al començament del segle XX, Catalunya surt ben parada de la repatriació dels capitals de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El tèxtil ocupa a Barcelona un 10% de la seva població. Hi ha alegria i hi ha diners a les butxaques dels burgesos. El proletariat, en canvi, sua per arribar a final de mes: un mestre paleta guanya 5 pessetes diàries; un jornaler tèxtil, 23 pessetes setmanals (si és dona o nen, baixa a 11); el quilo de patates costa 0,25 pessetes. És una olla de pressió que rebentarà en la Setmana Tràgica. Normalment, sota tots els oasis catalans s’han acumulat litres de petroli que s’han acabat encenent com fogueres de Sant Joan.

Quim Torra, Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Sant Cugat del Vallès: Símbol, 2008), pàg. 40

Fa poc Jordi Montull va declarar, després que ell i el seu amo Millet fossin acusats de frau fiscal, que no havien mort Kennedy. És cert: tan cert com que l’anomenat cas Millet no té res a veure amb cap fotografia de la Catalunya real, com es van apressar a proclamar els que hi van voler veure la transformació de l’idíl·lic oasi català en una infecta claveguera. De fet, Millet&Montull no representen res ni ningú: només l’absència de vergonya d’un parell de bandits en ser enxampats per la justícia. No signifiquen res, i segurament aquest absurd (surrealista) que personifiquen sigui el més trist de tot plegat.

Sebastià Alzamora, «Fèlix Millet: el (presumpte) surrealista» (Ara, 15 de gener del 2012)