Les feministes hem fet trontollar l’ordre del món, la racional estabilitat que donava aparença d’harmonia a la relació sexual. I esbossem una mitja rialla en recordar allò de Pitàgores: «Hi ha un principi bo, creador de l’ordre, la llum i l’home; i un principi dolent que ha creat el caos, les tenebres i les dones». Heus aquí una dicotomia que sembla la cançó de l’enfadós. Com la de la ment i el cos, l’esperit i la matèria, l’element actiu i l’element passiu… —ja ho deia sant Tomàs: el pare ha de ser més estimat que la mare, car aquell és el principi actiu i aquesta el passiu. Ells són la raó, doncs, i nosaltres el sentiment, que intueix més que interpreta. Algunes poetes s’ho han cregut i han cantat la lluna i la nit.

Montserrat Roig, «L’un i l’altra», dins Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 62

La pobresa del català actual només ve del fet que no s’ha pogut ensenyar com una llengua normal i, per tant, fer que els alumnes llegissin llargament bons autors, manera excel·lent d’adquirir llenguatge ric i matisat. I després ve l’anual cançoneta de l’enfadós de la selectivitat: que si el català és massa difícil, etc. El que ensenyem ha de ser un català d’anar per casa que no pot passar del papa, mama, cadira i porró? No puc posar Carner però sí Machado? És una burla social. I mentrestant, el castellà és una llengua forta a Catalunya: aquí tothom balla, llegeix i renega en castellà; en català, no: sempre pateixes per si la frase és correcta. Es pot viure com a poble així?

Joan Solà entrevistat per Carles Geli, «Qui insulta Montilla pel seu català és un desgraciat» (suplement Quadern d’El País, 18 de juny del 2009)