El silenci em tranquil·litzava i em donava força. Callar, somniar la ventura de les hores de cada dia, de qualsevol dia. Dels mitjanets i dels dolents. D’aquell en què un llamp matava una vaca i en tenies un gran disgust, i d’aquell on tot semblava trobar el seu lloc. L’herba al paller, les gallines a jóc, les vaques tranquil·les a l’estable, i tots sopant a taula.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

Abofegat per aquesta calda que campa com una bestreta de l’infern, de ple agost, en la Xàtiva on he nascut i on encara habite malgrat tot, no puc evitar que de tant en tant l’enyorança se m’apodere. M’acudeixen a la memòria els estius d’antany, al carrer Blanc, en època de xiquet, allà pels anys seixanta, quan els cotxes eren escassos i es retiraven prompte a jóc, com gallines. La gent sopava a la porta de casa, abillats amb pantalonets curts i camisetes d’imperio: entre veïns no calia mudar-se per fer la vida a peu pla.

Toni Cucarella, «Una feble, mesquina, avara frescoreta…», dins el Llibre de Fira de Xàtiva, 1998