Definició
Identitat fònica entre dos o més mots que tenen significats diferents.
L’homofonia permet un joc de repetició asimètrica que explora la distància entre la parla i l’escriptura. Dos mots són homòfons quan sonen igual però s’escriuen amb una grafia diferent. Per exemple: «supera» i «sopera», o fins i tot «s’opera». O encara «l’escabetx» i «les que veig». Hi ha llengües, com el francès, que són molt riques en homofonies perquè presenten una gran distància entre escriptura i parla («par la Savoie» sona com «parla sa voix»).
Etimologia
De homo-, forma prefixada del mot grec homós, que significa ‘el mateix’, ‘igual’, i -fonia, forma sufixada del mot grec phoné, que significa ‘veu’, ‘so’.
Usos
L’homofonia és una de les deus més poderoses de joc verbal. Sobretot perquè aquest gran invent humà que és l’alfabet no aconsegueix encloure el gran repertori de sons que l’ésser humà és capaç d’articular. La possibilitat de transcriure un mateix discurs de dues (o més) maneres absolutament diferents sense faltar en cap moment al dictat de l’oïda resulta una constatació atroç de la varietat d’interpretacions que admet la llengua, i per extensió el pensament. És la mateixa màgia que alena les imatges dobles o els dobles sentits, però aquí la demostració és menys discutible. Basta que el transcriptor ho rellegeixi en veu alta i asseguri, sorprès: «però si això és el que has dit!».
Màrius Serra, Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 440
Tema de la setmana
Artificis verbals trets de Verbàlia 2.0, de Màrius Serra