Vam entrar a la sala d’estudi amb les taules arrecerades a la paret quan ja feia estona que se sentia música des de fora. Em van sorprendre les mirades de la gent quan vam entrar. Els de ca l’August ja hi eren; també els de cal Sebastià…, com si presidissin. Ell no hi era i jo no era bona per dir que no. I ja em veus ballant amb el Martí de Sebastià amunt i avall. Estava gras com un teixó. Li veia els polsos regalimant de suor i els ulls brillants però forasters. I la seva mà que m’atansava cada camí més fort cap al seu cos.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

S’hi acostà la Carme, voleu aquesta crema nova que ha sortit, m’han dit que treu el greix molt de pressa, ai, filla, ho he provat tot, digué la Dolors, no faig més que gastar-hi calés. Jo em vaig estar tot l’estiu dormint amb els bombatxos de goma, per veure si m’aprimava, vinga suar, i res, tan grossa com un toixó. I com t’ho feies, amb el marit?, preguntà la Teresa. Oh, reina, aprofitava quan érem a Pineda, ell no venia a dormir moltes nits.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)