Viure és donar forma a una filosofia. Abans, la filosofia et venia més o menys donada i les incoherències de la vida ja hi encaixaven de grat o per força. Ara, se’ns ha girat feina, ens toca pensar per nosaltres mateixos: és el preu de la nova llibertat. Abans la llibertat tothom sabia on era: era fora de la norma; avui, amb unes normes tan generoses, i una tecnologia tan barata, l’has d’anar a buscar pel teu compte o conformar-te a viure aferrat a qualsevol recepta bonista i demagògica.

Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla (El Masnou: BonPort, 2020, 2a edició)

Els més «moderns» —en el pitjor sentit de la paraula—, els seguidors incondicionals de tot allò que és nou sense discriminar si és bo o dolent —que n’hi ha, en tots els àmbits—, es van afanyar a parlar d’objectius generals o terminals, de continguts conceptuals o procedimentals, de valors, de fets i conceptes, de seqüenciació, de temporalització, d’avaluacions inicials i sumatives, de crèdits comuns i variables. Fins i tot creaven adjectius a corre-cuita i tot era «actitudinal». Vaja, que a l’Institut d’Estudis Catalans se’ls va girar feina, perquè l’ampliació del lèxic va ser considerable.

Blanca Soler, Dies de tot (Barcelona: Columna, 2016)