Definició
El vent arremolina la fullaraca.
També s’usa en sentit figurat: Un llibre insubstancial, en què tot és fullaraca.
També: fullaca
Etimologia
De fulla, del llatí folia, plural del neutre folium, ‘full’, inicialment usat com a mot col·lectiu i estès després a designar cada fulla de les plantes.
Usos
«Res més estrany que la facultat d’observació», escriu l’entomòleg francès Réaumur. Pensava en ell mentre deixava passar els minuts vora una col devorada per unes erugues gruixudes i inquietants. El vent de ponent del dia anterior havia alçat en ratxes violentes tota la fullaraca dels entorns, fent d’aquell bocí d’horta un camp brut i malgirbat.
Martí Domínguez, Històries naturals (Barcelona: Pòrtic, 2018)[15 d’agost de 1947] Uns estrangers amics, que estiuegen a la Costa Brava, m’han demanat com s’havia fet això del referèndum [pro Franco, 06/07/1947] celebrat a Espanya no fa gaire. I jo els he dit: «Ha estat ben senzill. Són dos que juguen a les cartes. Però un d’ells les té totes a les mans, i, abans d’obrir la partida, agafa els asos, reis, cavalls i sotes i se’ls queda, i dona només a l’altre tota la fullaraca». I llavors diu: «Bé, ara juguem; vejam qui guanya».
Gaziel, Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62, 1984), pàg. 53
Tema de la setmana
Conjunts