Però el calb insisteix. Travessa el bar de punta a punta un parell de vegades, com per agafar embranzida, i surt per la primera porta. La sala del recompte unes escales una mena d’escotilla blanca més escales passadissos encatifats plens de cabines una porta als nassos. El calb es desploma. Què ha passat? Els ulls de la Carla darrere la porta. Hi ha un home estirat aquí al terra, xiuxiueja. Em sembla que s’ha fotut de lloros contra la porta.

, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

Una setmana més tard, el nou rector, tot esverat, anava a trobar l’alcalde:
   —Aviam si fas empedrar els carrers, que cada dia hi ha més desgràcies!
   Davant de tanta innocència, el batlle va esclafir una riallada.
   —Ja pots riure, ja —va fer el rector—. Aquest matí mateix la teua dona s’ha fotut de lloros davant de cal Ferrer!

«El nom dels pecats», dins Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)