Els dies de festa a la tarda, que és quan la torre prenia aspecte de casino, els homes solien fer llargues partides de botxes en una de les avingudes del jardí. Després, tots plegats, homes i dones, jugaven al burro. De tant en tant, fèiem excursions en tartana o fontades a peu. Duran era un excel·lent fotògraf i sovint formàvem grup davant la seva màquina. Tant ell com la seva muller tocaven el piano amb facilitat i gust i passaven, sense compliments, de la música clàssica a la música del dia. Durant una colla d’estius, a entrada de fosc, un d’ells seia al piano i deu o dotze persones s’aplegaven al seu entorn per cantar tot el repertori del «género chico», des de Agua, azucarillos y aguardiente, La viejecita o Gigantes y cabezudos fins a Bohemios, del mestre Vives, que s’acabava d’estrenar.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric (Barcelona: Empúries, 2002 [1951])

Cap a la dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador. Les cites idíl·liques, les fontades en família llavors de la convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades, les restes familiars dels focs de Sant Joan… escenes pures i agradoses com una música!

Joaquim Ruyra, «El malcontent», dins La parada (1919)