Podràs dormir tranquil, Enric. A base d’allisades, has descobert la relació d’en Romagosa amb l’afer brut del cabaret. I mentre et despulles procurant no fer soroll, no fos cas que la Bebel es despertés, o la senyora Núria et sentís, comprens que demà, indefugiblement, t’hauràs d’enfrontar amb ell. Reconeix-ho: temps ha que ho has de fer. Però tens por. T’han deixat la cara com un santllàtzer per fer preguntes indiscretes. I saps que els cops poden esdevenir coses pitjors, coses, tanmateix, que no et deturaran.

Jaume Fuster, De mica en mica s’omple la pica (Barcelona: Edicions 62, 1971), pàg. 86

El final de l’àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l’acudit de bufar amb una neula dintre d’una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s’ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió.

Eugeni Xammar, «Nadal a Barcelona» (1939), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 160