La medicació que prenia era tan bona que hauria pogut treballar a les clavegueres i sortir-ne cantant joiosament amb les botes cobertes d’excrements i una rata penjada de la butxaca. Tant em feia tot. Passava cada vegada més temps al llit, somiava poder dormir cada vegada més, perquè durant el dia no tenia res a fer, absolutament res. Fins que, malgrat la boirina alegre dels psicofàrmacs, alguna cosa em deia que aquesta situació no era pas del tot ideal. A pesar del coixí de seguretat immens que m’envoltava anés on anés, alguna cosa em deia que hauria de fer un cop de cap, i va ser aleshores que se’m va acudir que només hi havia una cosa que podia fer: parlar —de la manera menys literària possible— del passat, quan havia somiat de ser escriptor (però sense dir-ne res de res, d’aquesta dèria!). Ara bé, com s’ha vist, el passat és un client difícil, va cap on vol, fa el que li dóna la gana, esquiva les etiquetes i les caselles, no se’l pot manar, de cap de les maneres. Fuig de la lògica.

Matthew Tree, Memòries! 1974-1989. Dels 15 als 30 anys. Londres-Barcelona (Barcelona: Columna, 2004)

Al cap d’una bona estona es va aixecar i em va preguntar si dormia. Li vaig dir que no, que estava desperta, i aleshores es va treure la camisa pel cap i em va dir que havia nascut lliure, que no es volia casar per por de tenir fills, que potser li agradarien però que no volia provar-ho. Que si en tenia amb mi potser faria un cop de cap. No es va acabar d’explicar i em va semblar que ni sabia què deia.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies (Barcelona: Club Editor, 1966)