Allà on va la Rosa, carrega la seva motxilla de records, d’experiències en primera persona, d’anècdotes, de confessions íntimes, traumes, dites populars, cançons i, inclús, de peces de roba de dones que van fer-se un fart de fer la bugada, i també de fills i descendents d’aquestes dones, que, en trobar-se amb una persona que busca aquestes històries personals, les hi obren, entre agraïdes, grates i sorpreses pel seu interès genuí i apassionat.
   Aquestes persones són les protagonistes de cada espectacle de Memòries líquides, que defineix com «una pràctica transgressora de memòria històrica de les dones en espais de memòria col·lectiva, de vida i salut». És gravadora, altaveu i amplificador de les experiències personals de tantes dones que coneix, una mena de narrador omniscient de la història de les bugaderes. Fa, com escriu en el seu llibre, «un exercici de la paraula mai dita, expressada públicament durant l’espectacle», i aquest és el principal valor de la seva tasca.

Oriol Lleonart Padrell, «Safareigs, esbandint els rols de gènere amb la memòria col·lectiva» (La Mira, 8 de febrer del 2024)

   —Però què hi vas anar a fer, en un barco?
   —Perquè em feia il·lusió navegar i estar al mar i anar a la platja i posar-me moreno, i lligar. Sobretot per lligar.
   —I lligaves molt o què? Te’n vas fotre un fart?
   —Bastant, bastant…
   —Sí?
   —Un fart, un fart… Sí, més que a Cuba.
   —Però per on anava el barco? Per la costa catalana?
   —Sí, la costa catalana, les Illes… I als estius fèiem xarxes per als clients de l’amo del barco, que el llogava els estius. Per xarxes a gent que volia anar de vacances i portàvem la família Suárez o així.

Francesc Canosa Farran, «El Gitano universal de Balaguer» (La Mira, 23 de juny del 2022)