Sabadell era una població on ens coneixíem tots. A principis de segle tenia al voltant de 25.000 habitants. Es vivia, jo diria, fabrilment i febrilment. La situació laboral era injusta com sempre, però la major part dels obrers tenien la seva caseta i el seu hortet, per això és una ciutat tan estesa. Als 16 anys jo vaig anar a la inauguració del monument al meu avi, Joan Sellarès; era la primera vegada que em posava jaqué i barret de copa… Em va sorprendre que hi haguessin uns obrers que protestaven i als quals, naturalment, la guàrdia civil va dissoldre. I és que el meu avi va fundar les primeres institucions per als vells i els invàlids, però també va escriure un llibre contra la jornada de 8 hores. Era una ciutat on corrien els diners, perquè no parava de fabricar teixits aprofitant la I Guerra Mundial. Encara avui l’expressió «fer mantes» vol dir fer-se ric, perquè mantes era el que es fabricava a Sabadell, sobretot per als soldats francesos…

una veu del poble», entrevistat per Josep M. Huertas (L’Hora, 26 de novembre de 1979)