Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob, els reis gots… Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no déiem prou bé la lliçó o el cul quan en féiem alguna de sonada. Tant s’hi valia si la iseta era a l’escola com si havia estat de portes afora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que li havies furtat unes cireres perquè el mestre administrara justícia sumaríssima amb la seua vara sagrada.

, Ultratge (Barcelona: Tria, 2012), pàg. 126

Una altra iseta meua d’aquest temps la contava ma mare:
   —Sobre l’aparador del menjador hi havia un peix de cristall que era un regal de boda. Era un objecte que et fascinava i sempre el volies tocar. Et quedava lluny, i només el podies mirar si algú et pujava al braç. El peix estava sobre un tovallonet de fil brodat artísticament i amb llargues puntes. Un dia, mentre jo cosia, tu jugaves amb un trencaclosques sota la taula del menjador. En un moment que te’m vas despistar, vas estirar d’una punta del tapet que hi havia sobre l’aparador, i el peix de cristall va volar sobre el teu cap i es va fer en mil miquetes en estavellar-se a terra i esclafir com una bomba. T’haguera pogut matar si et cau damunt.

Puta postguerra (Barcelona: Edicions 62, 2007)