Les desferres arribaven fins a la foneria amb els vagons del tren que sortien de la ciutat per la via de l’oest. De vegades, el tren transportava un altre tren a sobre, vagons i màquines que les grues aixecaven amb els seus imants fins que arribaven a dalt de tot. Aleshores tallaven el corrent i queien a sobre de l’esplanada, els deixaven caure sense cap mirament. Feia dol veure arribar un tren vell a sobre dels vagons d’un altre, ens semblava que podíem mirar-los als ulls. Només ens consolava el fet de pensar que d’allà en sortiria el material per fer-ne d’altres, nous i més bonics.

Francesc Serés, Contes russos (Barcelona: Quaderns Crema, 2009)

—Vet aquí una campanada que repicarà fondo. Jo, al saber-ho, vaig tenir una acalorada que encara em dura. Rastres —afegí—, tants com ne vulguis; però ¿què en farem dels rastres, ni fins de conèixer els llops, si no tenim cans per a tirar-los-hi damunt? Figura’t que tinc escassament vint-i-cinc homes a l’esquadra, i quan he donat servei a l’Empordà, a Mieres i a la Garrotxa de baix, qui em queda? Amb prou feines he pogut reunir quatre homes per a pujar avui. Fa dol de parlar-ne; aneu amb quatre homes a perseguir quadrilles de set i de vuit, tots els quals ja s’han jugat la vida per menos encara de lo que val. Fins fa consciència de passejar-los per aquestes terres on hi ha pena de la vida a cada girant de camí.

Marià Vayreda, La punyalada (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1904]), pàg. 49