Tot i que a mesura que ha anat avançant la seva carrera Ignasi Terraza ha augmentat el percentatge de composicions pròpies en els treballs que factura, els estàndards continuen sent la seva matèria primera. Aquesta circumstància, però, no fa que s’autoconsideri un músic de repertori: «Els estàndards són el patrimoni del jazz i permeten que molts músics que ningú coneix de res puguin connectar a la primera i donar una nova vida a una peça que, des que es va compondre, s’ha interpretat de mil maneres diferents. També serveix perquè el públic, que reconeix fàcilment la peça que estan tocant, pugui detectar què hi ha de personal en aquella reinterpretació».

Ignasi Terraza entrevistat per Olga Àbalos, «Pianistes: vuitanta-vuit emocions» (Jaç, núm. 3, estiu 2004)

A la primera part va actuar en solitari, intercalant entre una sèrie d’estàndards americans l’entranyable «Pel teu amor (Rosó)», i tot i que el públic gairebé no se’n va adonar, una llàgrima se li va escapar i li va recórrer la galta. Tete Montoliu va confessar, en acabar el recital, que en aquell moment va estar a punt de parar perquè l’emoció continguda demanava a crits una forma d’exterioritzar-se. Per sort es va poder tranquil·litzar i va interpretar «The End of Love», títol aparentment significatiu en aquell moment, per concloure la primera part del concert al Palau.

Miquel Jurado, Tete. Quasi autobiografia (Barcelona: Pòrtic/Proa, 1998)