Els tres espanyols, als ulls de Pat, eren ben curiosos. El que tenia al costat, realment se la mirava amb una admiració que gairebé la commovia. Parlava un anglès perfecte, encara que amb un accent estrany, ja que la seva llengua materna no era pas l’espanyol, que ella coneixia tan bé dels «xicanos» de Califòrnia, sinó el català. Segur que era un home amb un gran control d’ell mateix, però en aquell moment semblava commogut, com estamordit. Però li agradava. Tenia un rostre viril, unes mans fortes i alhora delicades, un esguard d’una càlida curiositat i una veu tendra i mesurada.

Nèstor Luján, Les Tres Glorioses (Barcelona: La Campana, 1992)

Sembla que ara tothom es vegi en cor de parlar: l’orador i el que no ho és, el senyor que té moltes coses a dir als seus oients i el que no té res de nou a comunicar-los, l’eloqüent, el menys eloqüent, i el que tot just s’entén quan parla. Tothom disposa, pel que es veu, d’un tema de conferència, i el desenvolupa. Això produeix aquesta notable quantitat de conferències que avui ens estamordeix. I això, fins i tot a mi, que sóc partidari que cadascú expressi lliurement les seves opinions, em sembla excessiu.

Nèstor Luján, «Conferències i conferenciants», dins L’art de citar (Barcelona: Ara Llibres, 2004), pàg. 42