Els galifardeus que aplaudeixen per ofici són també molt antics al món del teatre. Feien el seu ofici per rebre un petit emolument o per entrar de franc. Més tard es van convertir en una institució teatral dita claca, a imitació de la paraula francesa claque. Aquest mot el va inventar Claude Joseph Dorat (1734-1780), que fou un personatge extravagant, pretensiós i embrollador: militar, novel·lista, poeta i autor dramàtic sense gaire èxit, va constituir un grup d’amics —que més tard va ampliar a un escamot d’assalariats— que aplaudien a plaer les seves obres mediocres.

Nèstor Luján, «Aplaudiu, sisplau», dins L’art de citar (Barcelona: Ara Llibres, 2004)

En Lluís es mirà aquell vell filòsof i el trobà força jove, encara que semblava atuït per malalties i els seus moviments mancaven de vivacitat, i fins i tot de precisió. Però li semblava que la intel·ligència estava intacta, ràpida, responent d’una manera adequada, com un bot de floret. La lleugeresa del seu pensament s’endevinava també en el llenguatge, que dominava a plaer: ridícul, irritat, imatjat, amb riquesa de refranys i proverbis, o bé sentenciós i conceptuós, gairebé cabalístic. El seu pare havia sabut envellir naturalment, havia madurat d’una forma densa i agressiva, comprenent com envellien també les seves il·lusions, amb la crueltat de la maduresa.

Nèstor Luján, La Rambla fa baixada (Barcelona: Planeta, 1994)