¡És tan difícil trobar un truc nou de debò, alguna cosa que no hagi estat feta abans per milers i milers d’altres! Jo em sentia passar tot l’exprés per sobre; allò, veus, era una emoció; si bé et diré amb franquesa que m’hi faltava l’essencial. L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice. Jo hi volia dur la Nati. ¿És que, potser, no te n’havia parlat mai? Dotze anys com jo, però ¡quins dotze anys! Espigada, morena, amb una pell tibant i una olor de palla calenta… i aquella mirada agressiva que és la de la innocència quan es dóna junt amb la vitalitat més primària. Era la filla dels masovers de la tieta, nascuda i criada a la Godella; em penso que en aquella època encara no n’havia sortit mai. Vaig aconseguir que vingués a veure com em ficava dins el sot, com em passava l’exprés per sobre; ara, ¿ficar-s’hi ella amb mi? S’horroritzava.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 2012 [1956]), pàg. 25

Malgrat ser bessons, el meu germà Borja i jo no ens assemblem gens. Ben mirat, fins i tot ni semblem germans. Ell tira a la banda de la mare, més espigada i optimista, i jo a la del pare, rabassuda i taciturna.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006)