Ramon Llull

20. Com que entre els genovesos es va divulgar ràpidament la notícia que Ramon havia vingut per prendre passatge a la terra dels sarraïns a fi de convertir-los, si podia, a la fe de Crist, el poble en fou molt edificat, esperant que per mitjà d’ell Déu faria qualque bé notable entre els mateixos sarraïns. Car els genovesos havien sentit que el mateix Ramon, després de la seva conversió a la penitència, havia rebut per inspiració divina en una certa muntanya una santa ciència per a la conversió dels infidels.

Emperò justament quan Déu havia així visitat Ramon amb tant de goig del poble, que per a ell devia ésser com una punta d’alba, de sobte el va començar a provar amb una gran tribulació. Car quan la nau i tot ja fou aparellat, com ja s’ha dit, per a travessar la mar, i tots els seus llibres i altres coses necessàries foren posats a bord, en certs moments li va venir com una idea fixa a la seva ment, a saber, que, si anava als sarraïns, tot d’una en arribar el matarien o almenys el tancarien en presó perpètua.

Per això, Ramon, tement per la seva pell, com en altre temps l’apòstol Pere en la passió del Senyor, va oblidar el seu dessusdit propòsit pel qual havia decidit morir per Crist convertint els infeels al seu culte, i va romandre a Gènova, detingut per una mena de por paralitzant i al mateix temps abandonat a si mateix, permetent-ho o disponent-ho Déu, potser perquè no presumís vanament de si.

Quan la dita nau ja havia partit de Gènova, Ramon aviat va patir tant de remordiment de consciència per l’enorme escàndol contra la fe que ell havia donat al poble en romandre, que va caure en una profunda desesperació, estimant que segurament Déu el condemnaria per això. Com a resultat, fou pres interiorment de tant de dolor de cor, que exteriorment, és a dir amb febre al cos, va emmalaltir gravíssimament. Així que llanguint llarg temps a Gènova, i sense revelar a ningú la causa del seu dolor, fou gairebé reduït a no-res.

Ramon Llull, Vida de mestre Ramon, a cura d’Anthony Bonner
(Barcelona: Barcino, 2013), pàg. 63-65